Els Gegants de les 3 Nacions: una travessia als Pirineus




Xavier Cervera, membre del col·lectiu A un tir de pedra, ha tingut l’oportunitat de realitzar la travessia pirinenca dels Gegants de les 3 Nacions el mes de setembre de 2021, i ací en teniu la seua crònica.


Qui no ha somniat alguna vegada en fer una travessia pirinenca, caminant durant dies, fent nit en refugis i ascendint cims emblemàtics? De ben segur que molts de vosaltres ja n’heu fet alguna d'aquestes llargues travessies. Però, cert també, que per a molts altres muntanyencs continua sent això: un desig. I és que quan se sent la crida de la muntanya, no només desitgem passar-hi el dia trescant amunt i avall, sinó també fer-hi nit, i rebre el sol daurat de l'alba allà, en aquell bell i silenciós indret, per a continuar, tot seguidament, la nostra marxa de bon matí. 

Lògicament, escometre una travessia d’uns dies implica diversos aspectes molt importants, com tenir una condició física adequada, però també una organització diferent, ja que haurem de carregar durant moltes hores amb una motxilla d’un pes considerable, fàcilment d'uns 8 o 10 quilos, en la que no podrem oblidar cap cosa important, ni tampoc posar-ne cap d’innecessària. És necessari, per tant, una llista detallada del material que podrem necessitar.

El darrer mes de setembre l'atzar em va ser benèvol, i em va oferir l’oportunitat de realitzar la travessia dels Gegants de les 3 Nacions en companyia d'uns amics. Així que, pensat i fet, i cap allà! La travessia dels Gegants és relativament nova, però l'artífex d'aquesta ruta d'alta muntanya és en Alejandro Gamarra, Jan, muntanyenc de llarga experiència que durant 28 anys ha estat guarda del refugi de Certascan, a la Vall de Cardós. Juntament a aquesta travessia, en Jan també organitza les travessies de Portes del Cel i Camins de Llibertat. És, per tant, un itinerari dissenyat per una persona amb una experiència incontestable.

La travessia recorre el Parc Pirinenc de les Tres Nacions, i ens porta als sostres de l'Arieja francesa, Catalunya i Andorra: el Tristaina (2.878 m), la Pica d'Estats (3.143 m) i el Comapedrosa (2.942 m). És una travessia d'entre 4 a 6 dies de duració, a l'estil de moltes altres que s'organitzen actualment al Pirineu: des de que l'any 2000 la pionera travessia de Carros de Foc va marcar el camí, se n'ha arribat a la vintena que podem gaudir als Pirineus a hores d'ara.



Per la nostra part, l'experiència amb l'organització ha sigut satisfactòria, la qual s'ha fet càrrec de la gestió de les pernoctacions als refugis, de l'assegurança de cada membre, així com del transport, el primer dia, des d'Arinsal fins a Serrat, on hem començat l'itinerari.

Hi ha diferents opcions per completar els Gegants de les 3 Nacions en funció dels dies que tingam disponibles: 4, 5 o 6. En el nostre cas, vam triar l'opció de 5 dies, que prescindeix de l'etapa d'Arinsal fins a Serrat. Aquesta etapa entre boscos comunica ambdues poblacions andorranes i, encara que és un tram de gran bellesa, és diferent a la resta d'etapes en el sentit que mai s'arriba a perdre de vista totalment la conurbació i la densitat humana del petit principat.

Per tant, l'itinerari de la nostra travessia ha quedat d'aquesta manera:



Track del nostre itinerari complet
Etapa 1: Serrat - refugi de Forcat.
Etapa 2: Refugi de Forcat - Gîte de Mounicou.
Etapa 3: Gîte de Mounicou  - refugi de Pinet.
Etapa 4: Refugi de Pinet - refugi de Vallferrera.
Etapa 5: Refugi de Vallferrera - Arinsal.




Podeu consultar el track de la nostra ruta completa en aquest enllaç o en el QR que hi ha just aquí dalt.


Estany de Més Amunt



Mapa de la travessia (Editorial Alpina)



El primer dia vam arribar a Arinsal a última hora de la vesprada, amb el temps suficient per fer el check-in a l'hotel, i passar per la botiga de material d'esport que fa d'enllaç entre l'organització i els muntanyencs. Allà ens van indicar que a l'endemà a les 9 del matí, puntualment, ens recolliria una furgoneta per dur-nos fins a la població de Serrat, inici del nostre recorregut. En la tenda també ens van proporcionar un pack: el mapa, editat per l'editorial Alpina, la samarreta tècnica de la travessia i un Buff:

Pack de benvinguda



Etapa 1: Serrat - refugi de Forcat.

Etapa 1

Distància:    12,33 km
Desnivell positiu: 1.374 m   
Desnivell negatiu:    475 m
Temps aproximat: 7 h
Track de la ruta: en aquest enllaç o en el QR que acompanya el text.



Doncs això, puntualment a les 9 del matí, allí estàvem amb tot l'equip a punt de marxa. La furgoneta ens portà fins a Serrat i, allà mateix, començàrem la travessia amb la il·lusió d'un xiquet que estrena una bicicleta. Aquesta primera etapa, que ens portarà des de la població de Serrat fins al refugi de l'Estany Forcat, no és precisament una etapa llarga ni difícil, exceptuant algun tram més feixuc, com la pujada al coll de Tristaina per la pedrera o tartera. És una etapa d'introducció, que ens ajudarà a fer-nos una idea del que serà la travessia, amb canvis de paisatge al voltant dels 2.000 metres d'altitud, amb estanys, cim, refugis i pedreres -unes quantes pedreres-.

El camí comença allà mateix on ens ha deixat la furgoneta, a l'entrada del poble, on ben fàcilment hi trobarem la indicació del camí. La senda transcorre acompanyant el riu Tristaina, en paral·lel a la carretera que puja a les pistes d'esquí. Passarem el Planell d'Encodina, un magnífic berenador i zona i d'acampada, que ens farà vindre ganes d'aturar-nos, jeure-hi a l'herba i escoltar la remor del vent entre els avellaners i el frec de l'aigua córrer coster avall. Camí amunt, veurem clarament la transició de la vegetació feréstega i ombrívola de l'avellanosa, a una de més dispersa i lluminosa: estem arribant a l'estació d'esquí Ordino - Arcalís.

L'estació d'esquí Ordino - Arcalís

Aquest últim tram transcorre per pista forestal: la carretera vella. La terra batuda no té el caminar alegre d'una senda, però ens permetrà de guanyar un poc de ritme. Un cop a tocar de l'estació d'esquí, deixarem la pista i prendrem un sender a mà dreta que, camina que caminaràs, amunt amunt, i pel mig d'un coll, ens portarà al primer dels grans i bellíssims estanys de la travessia: l'Estany Primer (2.249 m).

La collada


Després de passar l'Estany Primer, passarem l'Estany del Mig (2.298 m), per una senda fàcil de molt bon caminar, que ens portarà a l'Estany de Més Amunt (2.306 m): són els anomenats Estanys de Tristaina.

L'Estany Primer.

De sobte, allà dalt d'un cim, veureu una enorme i rutilant estructura metàl·lica: és el Mirador Solar de Tristaina, situat al bell mig del cim del Peyreguils (2.701 m) i inaugurat aquest mateix any 2021, un gegantí cercle d'acer, visitable i transitable, amb unes extraordinàries vistes sobre els estanys de Tristaina i la Pica d'Estats.


Allà al fons, el Mirador Solar de Tristaina

A partir d'aquí, el camí comença a perdre la lleugeresa per moments. Com podreu observar a les fotos, el paisatge experimenta un canvi molt acusat, desapareix la forest per deixar-hi pas als elements que veritablement regnen els cims i crestes dels Pirineus: l'aigua i la roca. Serà el moment de lligar-se bé les botes, i traure forces per pujar la primera pedrera de la travessia.



Es tracta d'una pedrera de blocs grans, poc tècnica, que només demana una mica de paciència. Una vegada haurem trescat la pedrera, ja tindrem guanyat el coll de Tristaina (2.678 m), i entrarem de ple a l'occità Parc Natural Regional dels Pirineus Ariejans. Als nostres peus, l'Estany Forcat i, a mà dreta, el camí d'ascens al Pic de Tristaina (2.878 m), el primer dels 3 Gegants. Arribats en aquest punt, podem decidir si desviar-nos i pujar al cim, o continuar recte cap al refugi. La guia de la travessia adverteix que és un tram amb una certa exposició; cal dir, però, que, encara que la pujada al cim cresteja una mica, no és un pas complicat si, per exemple, heu fet el cim del Benicadell, a cavall entre les comarques de la Vall d'Albaida i El Comtat. Si creieu que no hi pujareu tranquils, o aneu una mica desfondats del primer dia, potser és millor no anar-hi al cim.


Cim del Tristaina (2.878 m)

Un cop de tornada al camí principal, el que ens durà al refugi, descendirem una pedrera que, xino-xano, ens portarà fins a tocar de l'Estany Forcat.

De seguida, veurem el refugi a l'altra banda de l'estany. Una senda amable continua per la mà esquerra de l'estany i, en relativament poc temps, haurem arribat a les portes del refugi.


Estany Forcat


El refugi de l'Estany Forcat (2.445 m) de la Féderation Française des Clubs Alpins et de Montagne (FFCAM) és, de tots els allotjaments on hi hem fet nit durant la travessa, un dels que ens ha agradat més, tant per la ubicació en un indret de gran bellesa, com pel tracte rebut per en Guillaume, el seu guarda, que és una persona de savoir faire que ens ha fet sentir com a casa. El menú d'estofat de vedella per sopar va ser molt reconfortant, sobretot després de la dutxa freda! -atès que no hi havia aigua calenta disponible-. Una vegada fet el corresponent registre, vam descarregar les motxilles a la nostra habitació, dutxes, unes cerveses ben guanyades i a sopar i descansar d’una primera jornada que no és precisament curta.


Dyango, l'ajudant d'en Guillaume, al refugi de l'Estany Forcat




Etapa 2: Refugi de Forcat - gîte de Mounicou. 

Etapa 2

Distància:    19,58 km
Desnivell positiu: 339 m   
Desnivell negatiu:   1.576 m
Temps aproximat: 8 h
Track de la ruta: en aquest enllaç o en el QR que acompanya el text.





Dimecres 8 de setembre, festivitat de la Mare de Déu de Meritxell per als andorrans, el despertador sona a les 6 del matí. Toca matinar quan es fa muntanya, especialment en travessies, per aprofitar les millors hores de llum, i també perquè quan no es coneix la ruta convé ser previsor i disposar del màxim temps possible. La ruta que encaràvem hui era especialment llarga, una vintena de quilòmetres amb un desnivell negatiu molt considerable (1.576 m) i, per tant, el sentit comú ens demanava començar a l'alba.

Amb la fresca de les primeres hores del dia, carreguem les motxilles i cap avall, avall. Val a dir que la senda és, en tot moment, molt caminadora, tant en els primers quilòmetres, que són els que acumulen la major pendent, com en la resta de l'etapa. Res més eixir, passarem per la banda esquerra del Petit Estany Forcat, doncs el refugi en realitat està situat entre dos estanys.


Segons anem baixant, el paisatge torna a canviar, i veiem novament la forest aparèixer ben aviat davant nostre, cap als 2.000 metres d’altitud. Just abans de començar el bosc, caminem entre una vegetació de matollar, i si ens hi fixem veurem nabius i gerds silvestres, que tenen l’hàbitat en aquestes altituds.

Entre el bruc, els nabius



Una altra de les singularitats que ens hi trobem són els refugis de pastor, construccions ancestrals de pedra seca, que des de sempre donen descans a la gent que hi treballa al medi muntanyenc -i, també, als senderistes, quan l'oratge canvia sobtadament i es desencadena una tempesta. Un dels més coneguts és l'Orri de la Caudière (1.936 m), que el trobarem al creuament de la nostra ruta amb un ramal del GR 10a.


Orri de la Caudière, al creuament.

Des d'aquest punt ben aviat arribarem a l'Estany d'Izourt (1.645 m), on ja portarem un descens d'uns 800 metres, la meitat del que farem en aquesta etapa. La vall s'obri i les vistes es fan molt més amples. Hi ha alguns pescadors a la vora de l'estany, i nosaltres aprofitem per immortalitzar el moment amb una gran quantitat de fotos.

L'Estany d'Izourt.



Comencem a creuar-nos amb prou gent: gent gran, pares joves amb fills, res a veure amb les poquíssimes persones que ens havíem trobat des de deixar Serrat. I és que, a 4 quilòmetres més avall, s'hi troba l'accés més proper amb cotxe: l'aparcament de Pradières (1.126 m), des d'on es pot realitzar una curta excursió matinera de 8 quilòmetres en total.

L'Estany d'Izourt és un paratge concorregut, un lloc de gran bellesa, on també hi resta el record d'una gran tragèdia: durant la construcció de l'embassament de l'estany d'Izourt, el mes de març de 1939, es van esfondrar els barracons dels treballadors, per l'acció del vent i l'acumulació de neu. Durant l'operació de rescat dels dies posteriors, i per acabar de complicar la situació, un altre allau va destruir el telefèric. Amb la tempesta sense donar treva i el telefèric trencat, es decidí abandonar el rescat per no produir més víctimes.

Les restes dels barracons.

Telefèric



En aquesta gran desgràcia hi van perdre la vida 31 treballadors, 29 dels quals provenien dels Alps italians i que, en ser gent de procedència molt modesta, les famílies no pogueren afrontar els costos de la repatriació. Allà al peu dels barracons esfondrats hi resten, doncs, les tombes d'aquells treballadors.

Estany avall, i per una senda suau i caminadora, anirem veient elements abandonats d'aquell antic telefèric, com postes o cables trencats. El camí en aquest tram ja és totalment diferent al de les primeres hores del matí, pedregós i amb pendent. Ara el camí comença a planejar en un descens molt llarg i imperceptible, seguint el curs de la riera d'Artiès, el riu que baixa de l'embassament cap avall. Comencem a trobar granges, entre prats i fagedes.

És casa seua!

El paisatge s'endolceix



En un determinat punt del camí, passem a tocar-hi d'Artiès (1.112 m), petit poblet que no hem de confondre amb la població homònima a la Vall d'Aran. Nosaltres no ens hi vam desviar -l'etapa era molt llarga-, i vam continuar el nostre camí. Malgrat les hores caminades, el camí no es fa feixuc: anem per una senda que planeja sota l'ombra d'una gran fageda, el bosc de Mourillon, fins arribar al llogaret de Marc (1.008 m), de la comuna d'Auzat.

Els Pirineus Ariejans, espectaculars.










En arribar a Marc, un desviament a l'esquerra ens portarà, per camins agrícoles, fins a Mounicou (1.088 m), un altre diminut nucli de població, on farem la següent nit de la travessia. Segons la disponibilitat, quan hom contracta les gestions de la travessia és possible fer la nit a Marc o a Mounicou. A nosaltres ens tocà en aquest segon llogaret, on estiguérem molt a gust. Després d'una etapa francament llarga, hi vam arribar al voltant de les sis de la vesprada, i vam gaudir d'unes cerveses fresques a la terrassa del gîte, tot sentint la remor de la riera de Monicou.

Arribada al Gîte de Mounicou.



Allotjament




Cuina compartida.


Si bé en tots el refugis ens van oferir el sopar juntament amb l'allotjament, al gîte de Mounicou no hi havia aquest servei. A canvi, els propietaris ens havien fet una compra, prèviament sol·licitada, amb la qual ens vam cuinar el sopar nosaltres mateixos en una cuineta compartida amb la resta d'hostes de l'allotjament. 

Vam compartir taula i conèixer a Jeanne Pascal, una suïssa que feia el GR-10 en solitari. Ens va explicar com, cada estiu, s'agafava 3 o 4 setmanes per anar completant aquesta llarguíssima travessa pirinenca, que havia començat estius abans a Hendaia. Quan trobava allotjament dormia en un llit i, quan no, en una tenda de trekking que portava a la motxilla. Gent valenta!



Etapa 3: Gîte de Mounicou - refugi de Pinet


Etapa 3
Distància:    8,64 km
Desnivell positiu: 1.154 m   
Desnivell negatiu:   46 m
Temps aproximat: 4 h
Track de la ruta: en aquest enllaç o en el QR que acompanya el text.



Aquesta tercera etapa, que ens portarà de Mounicou fins el refugi de Pinet (2.240 m), on farem nit abans d'assolir el cim de la Pica d'Estats (3.143 m), és un tram de pujada considerable i constant.

Partint de Mounicou, tornarem a Marc, on ens havíem desviat la vesprada abans, i continuarem el nostre itinerari en paral·lel a la riera de l'Artigue. Allà veurem un aparcament, que és el punt on molta gent comença l'ascensió a la Pica d'Estats des d'aquesta banda.


Camí vora la riera.



Aquest tram del camí és planer i té molt bon caminar. Arribats, però, a meitat etapa, uns 4 quilòmetres, el camí trenca a mà esquerra i comença a enfilar-se ben caramullat, travessant el frondós bosc de Fontanal.

Panoràmica sobre la vall


La fageda.


La senda no dóna treva en cap moment, i la predicció metereològica ens amenaça amb una tempesta, així que no podem encantar-nos amb les fotos i prosseguim l'ascens fins el refugi.

En assolir els orris de Nouzère (1.675 m), fem una primera parada per agafar aire i admirar les vistes impressionants que ens envolten.

Orris de Nouzère



Pic Rouge de Bassiès (2.676 m)



La segona i última parada la fem en arribar a l'Estany Sourd (1.937 m), una parada molt breu per menjar alguna fruita o fruits secs, i continuar de seguida.

L'Estany Sourd.



Ja només hi queden 300 metres més d'ascensió, i arribem ben aviat al refugi, a la vora de l'Estany de Pinet (2.242 m), senyorejant la vall de Vicdessos, tot just als peus del Montcalm (3.077 m).

La figura del refugi, entre una boira incipient, se'ns figura fantasmagòrica. Les vistes són increïbles, i veure córrer la nuvolada és corprenedor. La boira, però, comença a pujar, i ens trobem de sobte que ja no veiem res. És la 1 del migdia, i ja no tenim res més a fer fins a l'endemà, quan ascendirem a la Pica d'Estats. Ens registrem al refugi i intentem acomodar-nos.


Refugi de Pinet.


Estany de Pinet.



La nuvolada en moviment.




Hem arribat molt aviat, massa aviat. Demanem unes cerveses i mengem el pícnic que ens havien preparat per a dinar els del gîte de Mounicou. Ens hauríem dutxat, inclús amb aigua freda, però les dutxes estaven tancades: no hi ha dutxa hui.

En un punt proper al refugi, molt de tant en tant arriba una cobertura telefònica molt feble. Entre la boira, anem buscant connexió per connectar-nos amb les famílies. Finalment desapareix el senyal. 

La boira, ben espessa.



Al refugi podem carregar mòbils, rellotges amb GPS i demés aparells. Però només fins a les 6 de la vesprada, l'hora en què els gestors del refugi tanquen l'electricitat.



Fent temps.

Mirem les fotos que hem fet, xarrem i juguem a jocs de taula. Llegim una mica de la literatura muntanyenca en francès, ben abundant. 

Al cap d'un temps, hi arriba una parella de muntanyencs de Montblanc. Conversem animadament i ens expliquen que volen pujar a la Pica d'Estats l'endemà, i després baixar fins a l'aparcament de l'Artigue. 

Puntual, arriba el sopar: un estofat de vedella prou saborós. Possiblement, la única part positiva que li hem trobat al refugi.


Estofat de vedella i purè

Som ben conscients que un refugi no és cap hotel, que les coses costen més de fer arribar, que no hi trobarem les comoditats d'un altre tipus d'allotjament. Però l'aspror del tracte ens deixa amb un gust amarg i, a l'endemà, només tenim ganes que de marxar a fer ruta. Ben al contrari que al refugi de l'estany Forcat, on ens hi vam sentir com a casa. Al final, és el factor humà: posar passió en tot allò que fas.



Etapa 4: Refugi de Pinet - refugi de Vallferrera


Etapa 4
Distància:    15,08 km
Desnivell positiu: 1.075 m   
Desnivell negatiu:   1.407 m
Temps aproximat: 9 h
Track de la ruta: en aquest enllaç o en el QR que acompanya el text. 




En aquesta quarta etapa deixem el refugi de Pinet per enfilar un llarg camí que ens portarà, tot passant per la mítica Pica d'Estats (3.143 m), fins el refugi de la Vallferrera (Pallars Sobirà). Si hi ha temps i forces, els cims de Verdaguer (3.129 m) i Montcalm (3.077 m) quedaran ben a l'abast, encara que no és l'objectiu de la nostra travessia.

Comencem el dia ben matí: desdejunem tan aviat se serveix el desdejuni i acabem de recollir tot el material. Havíem rentat alguna peça de roba, però les baixes temperatures i una humitat desbordada per la boira han impedit el seu assecat, fins i tot de les peces més tècniques. 

Res més deixar arrere l'estany de Pinet ens n'adonem del tipus de camí que hi trobarem en aquesta etapa:


L'etapa no es presenta fàcil.


El dia comença amb boira, plugim i baixes temperatures. El camí d'ascens a la Pica d'Estats és, no ens queda dubte, el regne de l'aigua i la roca, i el paisatge és més abrupte segons anem ascendint. 



L'Estany d'Estats.


Aigua i roca.



El tram final fins al cim no se'ns va fer tan esforçat com ens pensàvem. Vam caminar tot el dia amb un ritme constant però tranquil, i això ens va permetre d'acabar l'etapa sense problemes. A les 12 hores del matí, aproximadament, fèiem el cim.

La creu de la Pica d'Estats.



Allà dalt, pujant el darrer tram, vam coincidir amb dos xavals de Parcent, que pujaven a bon ritme. Ens vam fer un grapat de fotos, però ens vam quedar sense vore el paisatge: la boira ho inundava tot. Poc després, vam reprendre el camí, que se'ns esperava prou llarg.

Camí entre la pedrera.



El descens des de la Pica d'Estats en direcció al Pallars Sobirà és una gran pedrera: una pedrera darrere d'una altra. El paisatge sembla com d'un altre món.


Coll de Sotllo.


Al Coll de Sotllo (2.894 m) serà, juntament amb el Coll de Baiau (2.757 m), on hi trobarem les pedreres o tarteres que, a nosaltres, ens han semblat increïbles, brutals, tant en bellesa com en dificultat tècnica. Fins ací portarem caminats uns 7 quilòmetres -i una bona ascensió-. Ens queden 8 quilòmetres més, i una gran baixada. Una vegada guanyat el Coll de Sotllo, poc després apareixerà davant nostre els magnífics Estany d'Estats (2.463 m) i Estany de Sotllo (2.342 m).

L'Estany d'Estats.


L'Estany de Sotllo.

Segons anirem baixant, les vistes canviaran radicalment, i perdrem de vista el paisatge quasi-lunar. Torna la vegetació de matoll i avet, els rierols humils però potents, i el conjunt guanya un aire més pacífic. 

Plans de Sotllo


Una vegada arribats als verds Plans de Sotllo (2.313 m) el camí ja està molt fresat i té molt bon caminar. Les hores que portem en marxa, i els desnivells acusats, es van notant. Però l'espectacle de la natura al nostre voltant ens fa gaudir de cada pas que donem. 

Un paisatge d'una bellesa corprenedora.

Després de fer cim a la Pica d'Estats, i en direcció al refugi de Vallferrera baixant pels plans de Sotllo, la natura ens depara bellíssims paisatges pirinencs, de clares aigües i foscos avets, frondosos prats i cels d'aquarel·les.

Finalment, arribem al refugi de la Vallferrera (1.901 m) després d'una etapa especialment llarga i esgotadora, però absolutament contents i satisfets per tot allò que hem tingut la sort de veure i viure.

Refugi de la Vallferrera





Etapa 5: Refugi la Vallferrera - Arinsal



Distància
:    16,60 km
Desnivell positiu: 1.005 m   
Desnivell negatiu:   1.391 m
Temps aproximat: 8 h
Track de la ruta: en aquest enllaç o en el QR que acompanya el text. 




La cinquena i darrera etapa de la travessia ens durà des del refugi de la Vallferrera fins a Arinsal, població on havíem deixat el cotxe. Una etapa especialment llarga, amb molts canvis de paisatge, però que se'ns farà agredolça: l'alegria de completar la travessia, la satisfacció de tot allò que hem pogut conèixer, però alhora, un sentiment de tristor per una meravellosa experiència que toca a la seua fi. 

Pla de Boet, una delícia.

El bosc d'Arcalís i la seua riera.



Aquesta darrera etapa, llarga encara que no excessivament dura, ens farà travessar el Pla de Boet (1.880 m), el Pla d'Arcalís (2.025 m), i tot un seguit d'estanys, abans d'encarar-se a la part més feixuga i tècnica del dia: el Coll de Baiau (2.757 m).

Estany d'Ascorbes.


Estanys de Baiau.


Abans d'encarar la gran pedrera amb la que salvarem el port, passarem al costat del refugi de Baiau (2.517 m), que és un refugi no guardat de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya. Aquest refugi va ser dissenyat i construït el 1981 a Sarrià, a Barcelona, pel Centre Excursionista els Blaus, des d'on va ser pujat en helicòpter a l'indret on es troba ara. Es va muntar en dues setmanes a l'agost del 81, però la feina important van ser els dos anys durant els quals els voluntaris del club van anar construint el refugi, setmana a setmana.

Refugi de Baiau.


El paisatge és, en tot moment, d'una bellesa aclaparadora i hom se sent insignificant.



Estany de Baiau.

Panoràmica retrospectiva des del coll de Baiau.


La pedrera se'ns fa llarguíssima: com ha plogut els dies anteriors, la senda presenta la consistència d'una pastera de formigó fresc. Superat el coll, decidim no fer el cim del Comapedrosa (2.942 m) per manca de temps, i perquè és l'11 de setembre, i ens estem creuant una quantitat ingent d'excursionistes i corredors de muntanya. Una vegada hem començat a baixar des del coll de Baiau, passant per l'Estany Negre (2.628 m), en un parell d'hores hem vist més persones que en els cinc dies anteriors.

L'Estany Negre.


Continuem, per tant, la baixada cap a Arinsal. En arribar novament als 2.000 m d'altitud la vegetació torna a aparèixer i el paisatge torna a canviar. 

Panoràmica baixant de l'Estany Negre.



El tram final del camí que baixa cap al refugi del Comapedrosa (2.260 m) ens va semblar un tram d'excepcional bellesa. 


Refugi de Comapedrosa.


Un cop s'acaba el descens, ens trobem que el camí desapareix a les primeres cases: cal continuar per la carretera, passant per un túnel. Veiem, a la mateixa carretera, senyals del GR-11, que ens portarà fins Arinsal.

Ha sigut un camí llarg, molt llarg. Hem recorregut terres de tres estats, durant 5 dies, en els quals hem caminat 72 quilòmetres, amb un desnivell acumulat de 5.265 metres. Però, al final, se'ns ha fet curt.

Cansats, però satisfets, profundament satisfets i agraïts per tot allò que hem vist, viscut i sentit, arribem al final del trajecte amb els ulls emocionats i el cor exultant, i un profund i sincer desig de poder tornar-hi aviat.



L'autor, ben feliç, a l'estany d'Izourt. 


En A un tir de pedra trobareu més informació sobre rutes a la Pica d'Estats i al Comapedrosa. Igualment, hi trobareu moltes altres per fer als Pirineus.

També podeu ampliar informació en aquests enllaços:





Comentaris